1.7 La naturalesa de les idees Fedó, 78.

Plató en aquest fragment participa com a Sòcrates fent preguntes sobre el canvi de les idees. Parla sobre la idea de bellesa entre altres. Conclueix amb la resposta de que les idees mai canvien, ja que si canviessin ja no serien perfectes.

Sòcrates és el protagonista, aquest formula una sèrie de preguntes sobre el tema del canvi de les idees que finalment queda en que aquestes no canvien. S'afirma que hi ha una realitat invisible, el que Plató anomenara món intel·ligible que són les idees però aquestes es troben reflexa-des en el món sensible. Aquesta realitat és immutable, necessària, universal i eterna. Però em de diferenciar entre l'idea de bellesa que no canvia i quan es presenta la bellesa que si que canvia.

Títol: La idea immutable.

Com que Plató parla sobre la teoria de Sòcrates, el mètode socràtic, que consisteix en arribar al coneixement a través de las preguntes, compararem Sòcrates amb els sofistes.

Sòcrates és la cara de la moneda ja que els sofistes són el contrari a ell. Sòcrates defensa poder arribar a la veritat absoluta mitjançant el diàleg i textos curts fàcilment discutibles, també defensa un concepte d'universalitat. En canvi els sofistes diuen que no es pot arribar al coneixement absolut (Relativisme), intentant conèixer mitjançant escrits llargs i elaborats i en lloc del universalisme defensen que tot depèn del punt de vista (Perspectivisme)

1.6 El mite de la caverna

Es comença en la ignorància, en aquest estat no coneixes la realitat y no pots actuar davant d'ella, el cos són les cadenes de la ment que vol aconseguir el coneixement. Els presoners coneixen uns objectes que no són reals però que per a ells si que ho son. No coneixen les propietats reals dels objectes, tenen una visió deformada de la realitat. En resum viuen en la ignorància tot i que ells pensen que no.

Més tard un d'ells coneix la realitat, aconsegueix entendre que el que veia no era real, eren les ombres, copies de la realitat que ara ell aconsegueix captar.

Es un gran canvi al que costa acostumar-se, és com tornar a néixer en un món desconegut. Des de el moment en que li arriba el canvi coneix les referencies del que ell havia conegut.

El canvi a estat difícil però a arribat a un final feliç, a trobat el Sol es a dir el bé.

Els símbols que trobem són:

Presoners: L'ànima

Cadenes: Cos

Caverna: Món sensible

Món exterior: Món intel·ligible

Camí costós: Representa el procés de coneixement, un procés dur i difícil.

Ombres: Coneixement de les imatges

Objectes transportats: Coneixement dels objectes materials

Reflexos de l'aigua: Pensament discursiu

Sol: Bé

Fes click a la imatge per anar a un video sobre aquest mite:

1.5 Apologia de Sòcrates

1. La ignorància socràtica: Apologia de Sòcrates, 21 b-e.

"Considereu per què us recordo aquests fets: vull mostrar-vos d'on ha partit la

calúmnia. Havent sentit això vaig pensar entre mi: «¿Què vol dir el déu i quin

sentit té el seu mot? Car jo tinc consciència de no ésser savi, ni poc ni molt.

¿Què pot voler dir, dient que sóc el més savi de tots? No mentirà pas, car no li

és possible.» Durant molt de temps vaig restar perplex sobre què volia dir. A la

fi, ben a desgrat, vaig decidir-me a investigar-ho en la següent forma: vaig

anar a un home que passava per savi, convençut que amb ell provaria la veritat

de l'oracle, si és que podia provar-la enlloc, i aleshores podria dir-li: «Vet aquí

un home que sap més que jo, i en canvi tu has dit que jo sóc més savi.»

Examinat a fons l'home que m'havia proposat d'estudiar -no cal dir el seu nom,

era un dels nostres homes d'Estat-, en conversar amb ell vaig tenir la

impressió, atenesos, que l'home en qüestió semblava certament savi als ulls de

molta gent i sobretot als d'ell mateix, però en realitat no ho era; i aleshores

vaig provar de fer-li veure que ell prou es pensava ésser savi, però que no ho

era. Amb la qual cosa ja vaig ésser odiat d'ell i de molts dels presents; i mentre

me n'anava pensava entre mi: «Tanmateix, de més savi que aquest home bé

ho sóc, perquè ningú dels dos no sap res; però mentre ell es pensa saber

alguna cosa, no sabent res, jo, com que no sé res, no em penso saber. Sembla,

doncs, que jo sóc més savi que ell en aquesta mica: que, el que no sé, tampoc

no em penso saber-ho.» Aleshores me n'aní a un altre que passava per ésser

encara més savi, i em va semblar exactament el mateix; i així vaig fer d'ell i de

molts altres uns enemics meus."
Plató ens parla de Sòcrates, qui va ser el seu mentor. Ens explica el mètode de Sòcrates de que a partir de que ell no es sabí busca savis, aleshores quan trobava a aquells qui es feien dir savis, a partir de les qüestions els duu a la realitat de que realment no són savis.

Tot i aixi Sòcrates es més savi que tots aquests falsos savis ja que ell partia de la idea de que ell no es un savi i a partir d'aquest punt ja va avantatjat.

Platò es fa passar per Sòcrates, ens diu que el savi no es qui sap més sinó el que es capaç d'admetre no saber, ja que a partir de la ignorància podem arribar al coneixement. Per tant si no sabem, podem arribar a saber i fer-nos un pas més savis però mai arribar a la veritat absoluta ja que aleshores no tindríem cap part d'ignorància.


Títol: La ignorància com a coneixement


Clarament Sòcrates és una oposició als sofistes, ja que Sócrates defensa arribar a la veritat a partir de petits discursos poc elaborats per a poder dialogar, ja que segons ell, per arribar a la veritat s'ha de fer servir el diàleg i en canvi els sofistes es basen en discursos llargs i elaborats que no donen lloc a discussió.

1.4 Anxàgoras, Empedocles y Demócrit

ANAXÀGORAS
Anaxàgoras concep el nous com a origen de l'univers i causa de l'existència, però alhora tracta d'explicar-se i truca a trobar les coses quotidianes del que ocorre al món. D'altra banda, va fer formar part de la seva explicació de la realitat al concepte de nous, intel·ligència, que, sent un «fluid» extremadament subtil, es filtra per entre els racons de la matèria, que anima amb el seu moviment. El nous penetra algunes coses i d'altres, no amb el que s'explica, seguint a Anaxàgoras, l'existència d'objectes animats i inerts.

EMPEDOCLES
Per a Empédocles, l'Amor tendeix a unir els quatre elements, com a atracció del diferent; l'Odi actua com a separació del semblant. Quan predomina totalment l'Amor, es genera una esfera pura i perfecta tota ella igual i infinita, que gaudeix del seu envoltant solitud. L'Odi comença llavors la seva obra, desfent tota l'harmonia fins a la separació completa del caos. De nou a l'Amor intervé per tornar a unir el que l'odi ha separat, i així les dues forces, en les seves cícliques conteses, donen vida a les diverses manifestacions del cosmos.
Els quatre elements i les dues forces que el mouen expliquen així mateix el coneixement, segons el principi que el semblant es coneix amb el semblant. Les coses emanen fluixos, fluxos que passant a través dels porus dels elements, determinen el contacte i el reconeixement.

DEMÓCRIT
Demócrit va fundar la doctrina atomista, que concebia l'univers constituït per innombrables corpuscles o àtoms substancialment idèntics, indivisibles («àtom» significa, en grec, inseparable), eterns i indestructibles, que es troben en moviment en el buit infinit i difereixen entre si únicament quant a les seves dimensions, la seva forma i la seva posició.
Per a Demócrit, els àtoms van estar i estaran sempre en moviment i són eterns.

1.3 Text de Parmènides

Parmènides diu en aquest text que l'ésser és etern, no ha nascut i no morira. Perquè del no res no pot sortir res. Aquest ésser és perfecte e immutable, universal i necessari.

Es basa en: "El que és és i el que no és no és";per tant res pot passar d'un estat al altre ni al inrevés.

Títol: L'ésser, aquell immutable.

El podem comparar amb Heràclit, que es la seva creu, ja que es basa en la llei dels canvis i de la lluita de contraris d'aquests, es a dir que es pot passar del és al no és i al inrevés. Això segons ell passa en tot incloent l'ésser, del néixer al morir, de la creació a la destrucció... I en canvi aquí Pàrmenides creu en la immutabilitat de l'ésser i que no pot canviar ja que si canvies podria passar del no-ésser al ésser i al inrevés cosa que per a Pàrmenides és impossible.

1.2 Parmènides i Heràclit

Fragment de Parmènides

S'accepta que el que existeix són les coses que podem pensar, si no les podem pensar, vol dir que no existeixen.

Parmènides conclou en que s'ha de distingir entre el que és i el que no és. I qui no ho fa és un ignorant sense raó.

Fragment d'Heràclit

Tot és una guerra de contraris, després de néixer ve la mort, el dia i la nit... Però tot forma part d'un equilibri ja que un no pot existir sense l'altre. Conclueix en que aquesta guerra de contraris llueix amb certa harmonia ja que te un cert equilibri. El text afirma que la guerra, es a dir, el conflicte, sempre està present. Un exemple d'això és la nit i el dia: sense la nit, no podria existir el dia, i sense el dia no es podria donar pas la nit. Segons Heráclit la justícia és discòrdia, una lluita entre contraris que s'harmonitzen i fan que existeixi l'equilibri.

Aquests dos filòsofs, formant part dels presocràtics, és a dir, que pensen que a partir d'un principi apareix tot.

Tots dos parlen sobre els contraris, de que sense la part contraria d'una cosa, aquesta no existiria ja que seria un terme nul, per exemple si no tinguéssim la tristesa mai podríem conèixer la felicitat ja que no podria ser comparada amb cap estat i ni ens adonaríem de que existeix.