3.9 Comentari de text sobre Mill

Idees principals

Ser superior no significa ser mes feliç, hi ha gent per a les cuals el plaer d'un no és el mateix plaer que pot sentir un altre. La felicitat depen del interior de cadascun dels essers, ja que en ells estan els sentiments per tant d'ells depen la manera en que son feliços. Si una persona sap que la seva felicitat durara poc, no és sentira bé amb ella, li costa sapiguer que no té suficient per tant no són feliços, en canvi els qui no tenen aquestes sensacions estan comoformes amb el que tenen, no poden arribar a més.

Titol: Sabiesa insatisfeta

Comentari

Mill, proposa que la felicitat de cadascú depen d'ell mateix. Per exemple, qui te exepectetives més baixes al aconseguir una cosa es posara més feliç que algu que les tenia més altes.

La gent més dotada no pot disfrutar del mateix que la gent menys dotada. La frase que resumeix molt bé aquest coneixement és la de “Millor ser un home insatisfet que un porc satisfet, millor Sòcrates insatisfet que boig satisfet”. És a dir que Mill valora més tenir una vida basada en el coneixement i en les capacitats d’un mateix que una vida basada en una mentira tot i que no sabries la mentira que vius i series feliç

3.8 Realitat exterior

Idees principals/comentari

La filosofia que mostra Hume al Abstract és una filosofia molt escèptica ja que mostra un limit al nostra coneixement, és a dir, mostra una clara definició del escèpticisme què és l’impossibilitat d’arribar a un coneixement absolut. Explica que raonem per que l’ésser humà no te l’opció de no fer-ho, és una cosa innata. Aleshores com no podem arribar al coneixement absolut no podem dir que una cosa sigui del tot certa si no és una cosa que ja hagi passat al passat i la haguem aprés per experiència, però aquesta experiència no és aplicable al futur, per al futur em de fer servir el “crec”, ja que no és res que haguem captat per tant pot ser que canvïi.

Títol: Hume l’escèptic

3.7 Tractat de la naturalesa humana

Idees/comentari

Hume es basa en un gran escepticisme al principi del text, diu que no es pot sabre mai si es del tot falsa o del tot certa una afirmació d’un fet que encara no a succeït, ja que el que va passar ahir per experiència no te perquè passar dema, ja que la naturalesa va canviant. Per tant no existeix cap cosa, tot són probabilitats i creences no hi ha cap saber absolut.

El fet de que una cosa passi constantment ens dona la sensació e que sempre haurà de passar, l’ésser humà és un animal de costums, ja que ens basem en l’experiència de efectes i causes passats i els apliquem als futur però que hagi passat sempre al passat no vol dir que en el futur també hagi de transcórrer el mateix efecte causa.

Títol

Passat segur, futur possible

Comparació

L’escepticisime de Hume es pot comparar amb el que deia Plato sobre que al morir l’anima aconseguia la veritat absoluta. Relatava un mite sobre que, quan l’ànima es desprenia del cos, arribava al cèl i tornava a saber tot, però que per tornar al món terrenal dins dun cós, tenia que no saber rés, però sempre quedaven unes quantes idees innates.

3.6 Fragment del Abstract

Idees principals

Hume declara que perque la natura sempre és comporti o shagi comportat duna manera no significa que en un futur hagi de fer el mateix. La majoria de gent pensa que en el futur és comportarà igual per que sempre ho a fet, i ho pensen per hàbit. Estem acostumats a que sempre que jo faig A passi B, però perque jo faci A no vol dir que després passi B, podria passar C, D...

Títol: El mal hàbit

Comentari

Hume, autor empirista, parla sobre el comportament de la naturalesa. Ens explica que la natura sempre ha tingut un comportament igual i d’ aquí nosaltres derivem que en el futur seguira igual, dons no, Hume diu que al pensar això ens equivoquem, ell explica que per exemple estem acostumats a que el Sol sorti, per tant qualsevol persona diria: “Demà sortirà el Sol”. Aquesta persona a fet una afirmació errónea ja que fins que no sortí realment no sabrà si sortira ja que podria no sortir. Com l’ exemple de Japó, la gent japonesa esperava que l’ oceà no vindria a les ciutats, dons es van equivocar, ja que la naturalesa va cambiar.

El que fa que sempre pensem que passarà el que ja va passar, és el costum de que sempre passi el mateix. Però per parlar de coses sobre la naturalesa del futur, hauríem de fer servir el:- “Es bastant probable que dema surti el Sol”.

Més sobre Hume aquí

3.5 Investigació sobre l'enteniment humà, Secció IV

Idees principals

Segons Hume, dins de la raó pdoem distingir en els seuts objectes les relacions d’idees que són les realitats indiscutibles com la fisica o les matemàtiques y després tenim les qüestions de fet que saprenen mitjançant la experiència a diferència de les realitats indiscutibles.

Títol: Realitats experimentals o no.

Comentari

Hume en aquest fragment fa una classificació dels objectes de la raó.

Les relacions d’idees són aquelles que no tenen discussió és com dir que 1+1=2, ja que no es necessita de l’experiència per comprobar-ho

Una qüestio de fet és que “El Sol sortirà demà”, ja que pot passar alguna cosa que faci que demà no surti el Sol. El fet es que estem tant acostumats a que sempre sorti que ja ho tenim com a veritat graciés al hàbit, però que hagués sortit ahir, no vol dir que surti demà. Perquè necessitem veure-ho, es a dir, captar-ho amb lexperiència per dir que és cert que demà sortira el Sol.

3.4 Moral Kantiana

Moral kantiana

View more presentations from David Pamies Mongay.

3.3 Identitat personal

Idees Principals

Critica a Descartes qui deia que l’ànima són les diferents percepcions que tenim. Que el pensament ajudava a descobrir la ment.

Hume aclareix que la ment no es una substància, és intel·ligible, és una simple essència. No pot ser una substancia perquè el que tenim a la ment només són imatges de les coses reals i com esta repleta de simples imatges i no de coses substancials, la ment no pot ser una substancia.

Títol: La ment inapreciable

Anàlisis

Hume comença aclarint què és la ment, per a ell, no és una substància, és una cosa que existeix i prou, com si fos aire però existeix tot i que no la pots tocar ni percebre per els sentits.

Les idees que tenim a la ment, són idees que em extret del exterior de coses ja existents. L’únic que tenim a la ment son els atributs de les coses que existeixen al món real, són conjunts d’idees que dins de la nostra ment s’ajunten formant coses. Per exemple, l’idea de poma, és el conjunt dels atributs del color verd, la forma, el gust, que al ajuntar-los aconseguim LA POMA.

Comparació

Comparat amb Descartes veïem que són la cara i la creu, ja que Descartes parlava de la ment com una substancia, però Hume en aquest text li denega aquesta idea dient que no és cap substancia ja que no és una idea coherent que una cosa intel·ligible pugui ser una substancia.

3.2 Teoria empirista del coneixement

Idees Principals
Hume comença definint-nos uns mots, després de donar el seu significat, explica que de les impressions e idees es deriven les percepcions. Les impressions e idees les guanyem mitjançant l'experiència i els sentits. Tenim un seguit d'idees innates.

Títol: Impressions i idees

Aquest es un fragment de l'obra de Hume anomenada Abstract, on Hume divideix les coses que tenim a la ment idees i impressions, que el seu conjunt són el que anomenem percepcions. Segons aquest fragment, les idees provenen de l'experiència i les impressions dels sentits ja que són instantaneas. També ens introdueix la teoria del coneixement on explica que les idees febles provenen de les impressions, es a dir, les coses “mentals” provenen del que ja em vist a la realitat.

Comparació
Hume es pot comparar facilment amb Plató, ja que Hume fa una distinció entre les idees i percepcions, Hume diu que les idees provenen de les coses que tenim ja al món, però en canvi Plató afirmava que totes les idees ja existien i nosaltres les veïem representades al món real.
Comparat amb el filosof Descartes es pot veure que tenen filosofies del coneixement molt diferents ja que Descartes nega qualsevol validesa als sentits perque segons ell ens engaña i en canvi Hume diu que la única forma de coneixement són els sentits

3.1 Kant vs Aristòtil

La diferència entre aquets dos autors es que Aristòtil defensa una ètica material basada en que hi ha un bé superior a nosaltres i que per arribar a aquest bé suprem, hem de fer actes morals bons, es basa en la recerca de la felicitat. Però Kant no parla de cap tipus de bé, distingeix entre les virtuds de cada persona i una felicitat final. Aristòtil basa la felicitat en un instint humà, és a dir, que de manera racional l'ésser humà busca aquesta felicitat. En termes de coneixement, Kant aposta per a l' experiència, diu que per a poder coneixer primer em de obtenir sensacions e impressions mitjançant els sentits.

2.11 És aquest el millor dels mons possibles ?

Per saber si és aquest el millor dels mons possibles, primer hauríem de saber, si poden realment existir més mons? Podria existir-ne un de millor?

Es possible i alhora cap la probabilitat de que no ho sigui.

Si existís, seria principalment un món en el qual tots fóssim feliços, ja que la finalitat de la vida està en el felicitat de cadascun de nosaltres i la nostra realització com a persones. Partint d’aquí ens trobem en un problema, ja que la felicitat de cada persona es diferent a la de un altre, i si a una persona el que li fes feliç la infelicitat d’un altre, ens trobaríem en una espiral de inconcluències.

Per tant l’única forma de que tots fóssim feliços seria que tots fóssim iguals i això alumillor pot passar en un món paral·lel, però com no n’estic segur, diré que es mentirà tot i que no ho descartaré mai del tot.

Concloc en que aquest es el món més millor que pot existir, perquè existeix, ja que es l’únic que tinc la certesa de la seva existència

2.10 Meditacions Descartes: L'ànima

El jo i l’ànima estan relacionats, totes dues formen la substancia. Es reitera en que no podem dubtar del “jo”- Cogito ergo sum- i conclou dient que l’ànima no necessita de res més per existir, perquè nosaltres som coses pensants.

Títol: L’ànima anima

Aquest cop Descartes es pregunta per el “jo”, ara que sabem que existeix, volem saber que es realment el “jo”. És una cosa que existeix perquè pensa, és l’ànima, perquè l’ànima és la part pensant de la substancia (unió cos i ànima). L’ànima pot existir a part del cos, per tant si no tinguéssim cos, seguiríem existint sent coses pensants.

Comparat amb Plató, veiem que tenen la similitud de que tots dos separen cos i ànima en diferents aspectes. Plató diu que el cos és la presó de l’ànima i Descartes ho veu més aviat com un tipus de simbiosis.

2.9 La validesa dels cossos

Descartes posa en dubta l’existència dels cossos per demostrar si són veritat o no. Comença dient que no existeixen, que són imatges que Déu ens ha introduït dins del cervell, en el nostre pensament, i que són imatges fictícies. Després d’aquesta afirmació Descartes recapacita i diu que aquesta teoria no és valida, ja que Déu és bo, i col·locar aquets pensaments al cap és enganyar, però si Déu és bondat, això no pot fer-ho perquè enganyar és una cosa que no entra dins de la seva naturalesa, per tant, Déu no és qui ens ensenya els cossos. En conclusió la veritat i l’essència dels cossos es troben en ells mateixos.

2.8 El "cogito"

El mètode de Descartes es basa en el dubte, perquè amb el dubte pot arribar a la veritat es a dir, a el que és indubtable. Dubtant i dubtant arribarem a que puc dubtar de tot excepte de que jo dubto, i si dubto penso, i si penso existeixo.

Títol: Sóc indubtablement indubtable

Aquest text de Descartes parla sobre el seu mètode, comencem dubtant. Dubtem dels sentis perquè m’han enganyat i dubto d’ells sempre, dubto de tot el que m’ha donat l’experiència, ja que aquesta la he aconseguit a través dels sentits. Un cop he dubtat de tot, ens adonem, de que dubtem, i no podrem dubtar de que dubtem, aleshores si dubto penso i si penso existeixo. Primera veritat indubtable. “Cogito ergo sum”

No podem comparar aquesta teoria amb altres autors, perquè és el primer en preucupar-se per el "jo" com a "jo" i la seva existència, i no en l'ésser, com havien fet anteriors autors.

2.7 Somni i vigilia

Aquest text de Descartes parla sobre el dubte metòdic, aquest dubte es el que surt del mètode cartesià. En el mètode es dubte per arribar a una cosa que sigui indubtable, comencem dubtant de tot per mirar si podem trobar alguna cosa de la qual no podem dubtar. Dubtant trobem que no ens podem fiar dels sentits perquè no sempre ens diuen la veritat i per tant si ens han enganyat un cop poden enganyar-nos sempre, aleshores vol dir que si els sentits ens enganyen ja dubtem d’ells, i si els sentits són els que ens mostren la realitat vol dir que també haurem de dubtar d’aquesta ja que no tenim cap evidència per a pensar una cosa contraria. Per tant si dubtem de la realitat, quan dormim també pensem que es realitat, aleshores, quan podem saber si estem dormint o estem desperts ? Seguirem dubtant sobre la realitat perquè tantes coses semblen reals i no ho són o si, i no les podem diferenciar.

Títol: Somies despert ?

Descartes utilitza els sentits per parlar sobre la realitat i dubtar sobre ella, un empirista utilitza l’experiència per a parlar sobre la realitat, podríem dir que són dos mètodes que es podrien compenetrar entre ells, ja que fent servir l’experiència podríem arribar a dubtar sobre les coses.